La UMH encara té moltes coses per millorar

Els lectors de El Referente es tornen a pronunciar. Esta vegada la pregunta era la següent: "A quin nivell es troba la UMH pel que fa a l’ensenyament i les infraestructures?" Les respostes han sigut molt esclaridores.

Un massiu 65% dels vots afirma que a la universitat li queden encara moltes coses per millorar en tots els seus àmbits. Per altra banda, un 15%, la segona més votada, assevera que la millora hauria de ser sobretot en quant a les infraestructures. D’ací passaríem a un 10% que opina que la universitat, malgrat ser molt jove, té una qualitat indiscutible. Per últim, un 5% pensa que les infraestructures estan bé i caldria millorar el pla d`estudis, i altre 5% no es decanta per cap opció en concret ("pasapalabra”).

Amb estos resultats no podem fer altra cosa sino reflexionar sobre les dues respostes majoritàries, que sumen un 80%, junt a la de millorar el pla d`estudis, amb la que pujaríem a un 85% de persones que consideren que cal millorar algun aspecte, si no varis, relacionats amb el més bàsic d’una universitat: l'educació i les infraestructures. Per tant, per què un percentatge tant alt dels estudiants opina que la UMH té nombroses mancances en diversos aspectes? Quins són eixos aspectes? S’estan solucionant?

Ara contaré una anècdota que em va passar l`altre dia. Em trobava al meu lloc de treball, quan vaig sentir dos xiques que parlaven sobre els seus estudis a la Universitat d’Alacant. Arribades a un punt, una de les xiques comenta que fa poc va estar en la UMH per primera vegada, i que la seua primera impressió va ser un campus semi-buit i ple de bancals. Conte açò perquè és la representació, potser, d'alguna cosa pareguda al que vam pensar cadascú dels estudiants de la UMH la primera vegada que vam anar a fer la matrícula del primer curs. Van passant els anys, i en aquest aspecte s`avança molt a poc a poc. No obstant això, cal assenyalar que, pel que sembla, la universitat està decidint-se a ajardinar i millorar molts d´estos espais. Sense anar més lluny, tots els estudiants de Periodisme ens vam sorprendre quan vam veure aquesta setmana les activitats de neteja que estaven realitzant-se al descampat contigu a Atzavares. (Per a més informació: El cuadrado granate o La Bitácora de Atzavares). 

Fotografies arreplegades dimecres, durant les activitats de neteja del descampat.

Per altra banda, sembla que els estudiants també es mostren disconformes amb el pla d`estudis. Podem imaginar que la majoria d’estos vots es refereixen a la llicenciatura, ja que el grau acaba d’entrar de noves aquest any.  No obstant això, ja és un tema més subjectiu, sobre el qual es podria entrar a discutir les diferents carències o desordres acadèmics; però no és la intenció d’aquesta entrada. En tot cas, el que queda patent és que existeix un cert descontent.

És veritat que la UMH és una universitat molt jove (només cal veure d'altres que tenen una llarga tradició acadèmica), la qual cosa ens motiva a pensar que a un futur la UMH pot millorar bastant. De tal forma, acabarem amb una nota positiva, i deixarem dit de forma clara que el coneixement és universal, i no es pot, o és summament difícil, posar-li murs; encara que Bolonya tracte de fer tot el contrari.

La ràdio és el mitjà millor considerat pels estudiants de Periodisme

Els nostres lectors tornen a pronunciar-se mitjançant les nostres enquestes. La pregunta era la següent: "En quina branca del periodisme us agradaria treballar?". En aquesta ocasió, hem trobat un clar (i sorprenent) guanyador, quasi per K.O.: el 48% dels nostres lectors ha deixat clar que la ràdio és el mitjà on els agradaria treballar en un futur, apartant al segon lloc  la premsa escrita, amb un 22%. Per darrere queden la televisió, el vot en blanc (“pasapalabra”), i “altres àmbits” amb un 10” cadascún.

Ara caldria rumiar-se aquestes dades durant uns minuts. Com és possible que la major part dels periodistes vulguen fer ràdio per damunt de la prensa escrita i, sobre tot, de la televisió? La realitat difusora a la nostra societat és ben diferent. No cal ni tan sols comprovar quin mitjà té major audiència: per descomptat, la televisió. I tampoc podem oblidar l'auge del consum d'informació a Internet.

No obstant això, la ràdio està present en més àmbits: es pot escoltar a casa mentre fem les tasques diàries, al cotxe mentre conduïm, a la fàbrica mentre fem dures jornades de 10 hores, etc. Si la radio és més accessible, y la televisió només podem veure-la a casa..., com és possible que tinga tanta audiència?

Tot açò, junt amb els resultats de l'enquesta, ens fa pensar en un factor que pot resultar determinant: la qualitat. Als últims anys (o no tan últims) estem veient una televisió en decadència, cada vegada més volcada en continguts basats en l’entreteniment, buits de qualsevol intenció informativa, educativa o simplement d'oferir un entreteniment d'una qualitat mínima. Açò no deixa de ser un punt de vista subjectiu, per descomptat, però de segur que no estic dient cap bestiesa.

Per altra banda, la ràdio, durant estos anys, no ha “evolucionat” tant, i el que en un principi podria semblar una feblesa, ara pareix ser ben bé un avantatge. No es troba sota els mateixos dictats que la televisió, sota la mateixa batalla de ser un mitjà de masses. Açò li dóna l’oportunitat de mantindre’s dintre d’uns marges de qualitat, amb una certa independència, a més de proporcionar-li una identitat pròpia i un reconeixement que difícilment la televisió pot igualar.

D’aquesta forma, m'agradaria concloure amb un missatge optimista. Pels resultats obtinguts sembla que els periodistes miren la ràdio amb bons ulls, com una mena de referent de qualitat, com el mitjà més pur (amb el permís de la premsa escrita) per a fer bon periodisme.

Per tant, davant la degradació qualitativa de la televisió, i la crisi del paper de la premsa escrita, pensem a les ones; perquè sembla que la Frecuencia Modulada és l’últim indret a partir del qual el periodisme actual pot construir la seua particular fortalesa.

Els estudiants de Periodisme són pessimistes respecte del seu futur

El Referente finalitza la seua primera enquesta, en la qual es preguntava als lectors del blog, estudiants de Periodisme majoritàriament, com veuen el seu futur professional. Es tracta, per descomptat, d'una consulta que no compta amb una mostra suficientment ampla com per tal de donar una validesa representativa. No obstant això, els lectors s'han pronunciat, i volem oferir els resultants, a més de fer una breu reflexió.

La pregunta era: "Com veieu el vostre futur professional?". Els resultats han sigut els següents:

• El 30% dels estudiants de pensa que el futur és bastant negre.
• Altre 30% considera que allò primer és traure's la carrera, i més endavant ja es veurà.
• Un 20% és terriblement optimista, considerant possible inclús la comparació amb Matías Prats.
• Per últim, altre 20%, votava “pasapalabra”, és a dir, vot en blanc.

Podem veure clarament que el panorama general no és molt optimista, ja que només un 20% pensa que va a ser el nou Matías Prats. El futur sembla ben complicat en general, o, com a mínim, segons la visió que d'aquest tenim els futurs periodistes.

Potser siga cosa de la crisi que, com tothom sap, “l'ha inventat Zapatero”. Malgrat això, jo buscaria més enllà. Recercaria dintre de les entranyes del sistema, sota unes regles de joc que ens obliguen a competir i buscar un benefici econòmic sempre a l'alça. La informació sent amor-odi pel poder, i el poder la controla per refrenar la por extrema que té. El periodista es troba enmig, tractant de traure endavant  una feina que no li deixen ben bé fer.

Si un 60% dels estudiants de Periodisme no veu gens clar el seu futur, i un 20% , "pasapalabra” quan se li pregunta, preguntem-nos quin és el problema.

Com a reflexió final, deixarem clar que hi ha sectors, activitats, i professions a la nostra societat, a la vida, que no poden estar supeditats als diners. Quan defensem un dret ciutadà (com el dret a una informació de qualitat) no hauríem de pensar si és rendible o no; simplement cobrir-ho, i sempre amb la major eficiència i qualitat possible. Només així desterrarem el pessimisme.