Un retazo de conversación con María José Cerdá



Forges

La política no es el ejercicio de la desmesura.

"EN UN MOMENTO DADO DE LA CHARLA...

Tengo una conocida, bueno creo que amiga…Maria José, que defiende las bondades de la filosofía política, como un ejercicio sofisticado del intelecto y para ello menta al mismo Platón. Uno que siempre fue socrático, a pregunta otra pregunta, frente a un axioma, la retórica del antiaxioma.

http://www.votoenblanco.com/

Convine con ella que es cierto, que para llamar a alguien político se lo tiene que ganar, que hay que subvertir el uso que se le da a la palabreja de marras “político”, y ubicarla en las cotas nobles en las que la situó Ortega. Para ser político no basta con parecerlo.

Nunca la letra gruesa de las formas. Nunca el parangón de la falacia.

"Esos hombres poderosos"

Imagen. rellesmaestre@gmail.com

                                                                                        

Cuando uno menta algunos nombres menta la bicha. A mí no me gustan los hombres poderosos, y no obedece a ninguna suerte de envidia soterrada.

No me gustan, porque ponen y disponen sobre la vida de los demás.

Hace algún tiempo fallecía uno de esos gerifaltes de la comunicación mediática. Responsable directo del antenicidio, "o como sacudirse las pulgas cuando el canino anda molesto".

Un alcalde sólo ha de serlo hasta donde le alcanza la vista, y un magnate no puede poseer ni la puerta ni la llave.

Amasar poder, sólo para cercenar las conciencias ajenas es pobre motivo para andar en una vida. El poder no tiene ideologías, sólo herramientas para subyugar. Sólo el ejercicio del poder de manera cabal capacita la redención sobre los estragos del propio poder.

No me gustan los Murdoch ni los Polancos. Siempre han pensado que el mundo les pertenece, y también los que estamos dentro. No me gusta gustarles, ni dejar de hacerlo. Tampoco me gusta el ajedrez todo se dirime en blancas o negras. Ni los hacedores de libertad. La libertad no debería ser una manufactura. Más bien yo la imagino, como un latido de un corazón individual en un cuenco colectivo. Como un aliento en el cogote de los que buscan ser poderosos.

Aunque claro cada uno tiene sus dogmas, y este manojo, son algunos míos.

Discriminació lingüística a les universitats

Amb aquest post ens agradaria iniciar al blog una sèrie d’entrades basades en la reflexió, la crítica constructiva i l’opinió. La Universitat Miguel Hernández és una institució encara jove, i com a tal, necessita millorar en molts aspectes. Nosaltres volem fer constar eixes mancances o defectes des d`una posició, sempre, de respecte.

D’aquesta manera volem començar parlant d’una mancança que trobem sobre tot a la carrera de Periodisme, però que es podria estendre a totes les carreres, i inclús, en major o menor mesura, a tot el sistema educatiu valencià.

Imatge d' una campanya
que tracta de fomentar
 l'ús del valencià

En una carrera com la nostra, l’estudiant està destinat a donar un servei públic i social, com és el dret a la informació veraç i de qualitat, i aquest servei ha de ser accessible per a tothom, independentment de la llengua que fem servir. Ens referim a l`ús acadèmic del valencià.

Hem apreciat que, durant tota la formació de la carrera, en cap moment tenim l’opció d’accedir a una assignatura on puguem aprendre i consolidar una de les dues llengües oficials a la nostra Comunitat, el valencià, mentre sí tenim una assignatura de llengua castellana, així com la integritat de les assignatures s’imparteixen en aquesta segona.

Pensem que es tracta d’un dret tant del periodista com del ciutadà. Nosaltres, com a periodistes, sentim la necessitat de rebre una formació de qualitat en ambdues llengües oficials: català i castellà. Estem preparant-nos per a ser transmissors d’informació, i la nostra futura influència sobre la societat és massa important com per a permetre’ns un desconeixement de la gramàtica catalana. Pel que fa al ciutadà, considerem que és innegociable sentir que els professionals, que estan garantint un dret recollit en la Constitució –i és pilar fonamental de tota democràcia–, estiguen ben formats i no puguen contribuir a dilapidar cap idioma propi de l´Estat.

Durant el passat curs acadèmic, alguns alumnes de primer de Periodisme vam decidir redactar una carta per a proposar la implantació a la carrera de la llengua valenciana. Vam arreplegar nombroses signatures i vam enviar la carta al vicerector, don José Vicente Segura Heras, esperant alguna mena de resposta. A dia d’avui no hem rebut cap tipus de contestació i el valencià continua sent una llengua absent.

Per finalitzar, remarcar que considerem lícita i necessària la nostra proposta, per entendre que l’actual situació és discriminatòria cap a una llengua i cap a un sector de la població (tant periodistes com la resta de ciutadans). Insistim en la idea que estem parlant d’una carrera destinada a la comunicació i no és acceptable que, havent dues llengües oficials, només existisca l’accés a una d’elles.