Els nostres lectors tornen a pronunciar-se mitjançant les nostres enquestes. La pregunta era la següent: "En quina branca del periodisme us agradaria treballar?". En aquesta ocasió, hem trobat un clar (i sorprenent) guanyador, quasi per K.O.: el 48% dels nostres lectors ha deixat clar que la ràdio és el mitjà on els agradaria treballar en un futur, apartant al segon lloc la premsa escrita, amb un 22%. Per darrere queden la televisió, el vot en blanc (“pasapalabra”), i “altres àmbits” amb un 10” cadascún.
Ara caldria rumiar-se aquestes dades durant uns minuts. Com és possible que la major part dels periodistes vulguen fer ràdio per damunt de la prensa escrita i, sobre tot, de la televisió? La realitat difusora a la nostra societat és ben diferent. No cal ni tan sols comprovar quin mitjà té major audiència: per descomptat, la televisió. I tampoc podem oblidar l'auge del consum d'informació a Internet.
No obstant això, la ràdio està present en més àmbits: es pot escoltar a casa mentre fem les tasques diàries, al cotxe mentre conduïm, a la fàbrica mentre fem dures jornades de 10 hores, etc. Si la radio és més accessible, y la televisió només podem veure-la a casa..., com és possible que tinga tanta audiència?
Tot açò, junt amb els resultats de l'enquesta, ens fa pensar en un factor que pot resultar determinant: la qualitat. Als últims anys (o no tan últims) estem veient una televisió en decadència, cada vegada més volcada en continguts basats en l’entreteniment, buits de qualsevol intenció informativa, educativa o simplement d'oferir un entreteniment d'una qualitat mínima. Açò no deixa de ser un punt de vista subjectiu, per descomptat, però de segur que no estic dient cap bestiesa.
Per altra banda, la ràdio, durant estos anys, no ha “evolucionat” tant, i el que en un principi podria semblar una feblesa, ara pareix ser ben bé un avantatge. No es troba sota els mateixos dictats que la televisió, sota la mateixa batalla de ser un mitjà de masses. Açò li dóna l’oportunitat de mantindre’s dintre d’uns marges de qualitat, amb una certa independència, a més de proporcionar-li una identitat pròpia i un reconeixement que difícilment la televisió pot igualar.
D’aquesta forma, m'agradaria concloure amb un missatge optimista. Pels resultats obtinguts sembla que els periodistes miren la ràdio amb bons ulls, com una mena de referent de qualitat, com el mitjà més pur (amb el permís de la premsa escrita) per a fer bon periodisme.
Per tant, davant la degradació qualitativa de la televisió, i la crisi del paper de la premsa escrita, pensem a les ones; perquè sembla que la Frecuencia Modulada és l’últim indret a partir del qual el periodisme actual pot construir la seua particular fortalesa.
